Obesitat apresa

L’obesitat infantil ja és una epidèmia a Espanya. Un estudi publicat el mes passat per la Fundació Thao revela que un de cada quatre nens espanyols d’entre 3 i 5 anys pateix un excés de pes. Així, Espanya ja supera Estats Units en quant a índexs d’obesitat infantil. 

En Marc i en Max tenen una cosa en comú: ambdós porten una motxilla a sobre, una motxilla de greix. Així, aquest excés d’equipatge fa que es cansin més aviat que els seus companys quan juguen o fan alguna activitat física. En Max és un personatge fictici, el protagonista del conte que han regalat a en Marc perquè entengui millor el que li està passant. El Conte d’en Max és una historieta en què s’explica com se sent en Max en el seu dia a dia, quan menja, quan fa Educació Física a l’escola, quan va de compres, etc.

Sònia March, dietista i responsable del programa Nens en moviment, ha regalat el Conte d’en Max a en Marc, així com també ho regala a tots els nens i nenes i als pares que li demanen ajuda en aquest tema. La responsable de Nens en moviment explica a en Marc que el nostre cos està preparat per estalviar energia per als moments en què no podem menjar, un sistema molt útil en la Prehistòria però que ara és diferent. L’energia que no gastem es va acumulant en forma de greix sota la nostra pell i és aquest greix el que ens pesa i el que hem de transportar com si es tractés d’una motxilla.

En Marc té sis anys, fa 1,15 metres d’altura i pesa 25,5 quilos. El seu Índex de Massa Corporal (IMC) és de 19,28; quan a la seva edat un 17,6 d’IMC ja significa sobrepès. L’IMC és la mesura més emprada per a saber si una persona està en un pes normal o no i es calcula dividint el pes en quilos entre l’estatura (en centímetres) al quadrat. Tanmateix, la dietista-nutricionista que treballa a Alimmenta, Júlia Farré, assenyala que “no es pot diagnosticar l’obesitat només a partir de l’IMC, ja que es pot donar el cas que una persona tingui un IMC corresponent a un cas d’obesitat però que no ho sigui, perquè el múscul pesa més que el greix.” D’aquesta manera, conèixer el percentatge de greix sí que ens pot servir per detectar un cas d’obesitat.

En Marc sap que no està bé. A la classe d’Educació Física es cansa molt i quan fan carreres sempre queda l’últim. Per això, quan els companys formen equips per a jugar, mai l’escullen a ell. A més a més, alguns companys de classe se’n riuen d’ell perquè té més panxa que ells i sovint li diuen “vaca”. Tot això fa que en Marc es senti desplaçat i culpable. Arran d’això, en Marc fa un mes que va ingressar en el programa Nens en moviment; un programa d’educació multidisciplinari que combina educació nutricional, activitat física, aspectes emocionals i psicològics i implicació familiar. Sònia March, dietista i responsable del programa, explica que pares i fills s’han d’involucrar en la tasca d’inculcar al nen una educació alimentària basada en uns hàbits saludables.

El programa intenta aplicar tots aquests aspectes al llarg de tres mesos, en 12 sessions (1 sessió a la setmana d’una hora i mitja). En cada una d’elles es treballa tant amb els pares com amb els nens paral·lelament, a sales diferents perquè, segons Sònia March, “no es pot emprar el mateix llenguatge amb els pares que amb els nens”. Així mateix, es donen tant als pares com als fills material gràfic: uns quadernets en què s’instrueix sobre com actuar, com poden ajudar els pares als fills i s’il·lustren altres casos similars al del nen/a perquè, d’aquesta manera, comprovin que molts de nens i nenes es troben a la mateixa situació que ells. El Conte d’en Max, escrit per l’especialista en Endocrinologia Pediàtrica, Mònica Peitx, ajuda a pares i a fills a abordar de forma natural i sense pors el tema del sobrepès i de l’obesitat infantil perquè, tal com adverteix la doctora Peitx, “l’obesitat és una alteració que està augmentant molt entre els nostres fills però de la qual encara no som capaços de parlar sense tabús”. Cal entendre, llavors, que l’obesitat és una malaltia crònica que depèn de factors genètics i de factors ambientals. Això és important, subratlla, ja que el factor genètic no es pot canviar però sí que podem modificar els factors ambientals.

Aquest estiu en Marc anirà al Casal d’en Max, on s’aplica el projecte Nens en moviment però emmarcat a l’estiu, concretament, durant les dues primeres setmanes de juliol. Allà, en Marc farà esport mentre aprendrà a alimentar-se correctament i a estimar el seu propi cos. Pel que fa a l’exercici físic, s’aplica el programa Aquagrup; un programa d’exercicis a l’aigua en què es treballen de forma simultània habilitats físiques i sentiments tot seguint un fil conductor de les diferents parts del cos amb l’objectiu de millorar l’autoestima i de la condició física en general. El Conte d’en Max també s’aprofita al Casal per a l’anomenada “Hora d’en Max”, en què es van explicant diferents parts del conte segons el que s’hagi treballat al llarg del dia.

D’altra banda, el nen/a amb sobrepès/obesitat està sotmès a importants pressions i, per això, cal millor la seva autoestima, disminuir l’ansietat tot treballant les característiques del cos humà aprenent a cuidar-lo i a estimar-se tal com són. Finalment, des del punt de vista dietètic, s’intenta que el nen/a conegui els aliments més adequats per a corregir l’excés de greix acumulat aprenent les característiques dels diferents nutrients, per exemple, cuinant alguns plats senzills.

Per la seva banda, també s’instrueix als pares sobre com disminuir el sedentarisme amb idees per augmentar l’activitat física en família, les eines per millorar l’autoestima i acompanyar els fills al canvi d’hàbits sense augmentar l’ansietat, les característiques dels diferents nutrients, els conceptes bàsics per poder elaborar un menú saludable, com cal fer la compra, exemples pràctics per quan es va al restaurant, de vacances, a una festa d’aniversari, etc.

Els pares, un model a seguir?

Els pares juguen un paper fonamental en l’educació alimentària del nen i, en conseqüència, tenen en les seves mans una importantíssima eina educativa quan es presenten davant els fills com a models a seguir. Els pares d’en Marc, confessa Sònia March- varen anar fa un mes a la consulta molt preocupats perquè el pediatra els hi havia dit que en Marc estava gras i s’havia d’aprimar. “Però jo els vaig dir que els nens no es poden posar a dieta, o almenys com entenem nosaltres, perquè els nens estan en creixement i no se’ls poden restringir certs aliments. El que sí que hem de fer és limitar els greixos, sobretot els saturats, els sucres..., es tracta de canviar d’hàbits”.

La dietista-nutricionista d’Alimmenta, Júlia Farré, també s’ha trobat amb casos similars: “estic molt enfadada amb alguns pares perquè quan els hi explico que no pot ser que ells estiguin menjant patates fregides i facin menjar unes bledes al nen, que tota la família haurà de canviar d’hàbits, ja no tornen venir”. Júlia Farré insisteix en què sovint molts de pares actuen com si el nen en tingués la culpa, quan en realitat “el nen està gras perquè a casa s’està menjant malament i segurament els pares també estan grassos”.

“No pot ser que els pares estiguin menjant patates fregides i facin menjar unes bledes al nen"

Un altre cas afí és el que també expliquen les dietistes-nutricionistes que treballen a l’equip Sticsa, Graciel·la Porta i Sònia Jiménez: “a la consulta vénen molts de pares que, un cop han tingut un fill, se n’adonen de la importància d’una correcta alimentació, una alimentació que ells no segueixen”. D’aquesta manera, si els fills aprenen dels pares, de la família, cal que aquests estiguin preparats a l’hora d’educar el fill en el tema de l’alimentació. En conseqüència, si els pares no s’alimenten correctament, els fills tampoc ho faran. Així doncs, Graciel·la Porta i Sònia Jiménez afirmen que “molts pares necessiten que algú els hi doni unes pautes a seguir, algú que els controli”

Hàbits apresos

Algunes nits, en Marc i els seus pares sopen mirant la televisió. Mengen una pizza, un entrepà, crispetes, etc. Per això, moltes vegades quan en Marc està mirant la seva sèrie preferida a la televisió té la necessitat de menjar alguna cosa. Aquesta és una pràctica molt perillosa des d’una doble perspectiva perquè s’associa menjar amb mirar la televisió i a l’inrevés. D’aquesta manera, així com el menjar pot començar a evocar el desig de mirar la televisió, veure la televisió pot començar a evocar el desig de menjar. La ingesta d’aliments és, llavors, una ingesta mecànica. És a dir, pràcticament no es gaudeix del menjar.

A més a més, com que els pares treballen fora, en Marc va a dinar al menjador de l’escola. Allà preparen sobretot aliments arrebossats i fregits, amb abundants greixos i calories. Arran d’això, la responsable del programa Nens en moviment, Sònia March, es va posar en contacte amb l’escola d’en Marc per tal que vigilessin la seva dieta. Per exemple, en Marc no pot repetir plat i els aliments que ingereix són fonamentalment torrats, al forn o bullits. 

D’altra banda, els pares d’en Marc arriben tard a casa, gairebé a l’hora de sopar. Estan cansats i busquen “solucions fàcils” per al sopar. D’aquesta manera, preparen aliments arrebossats, fregits o precuinats (sopes preparades, cuixes de pollastre que només has de ficar cinc minuts al microones, croquetes, etc.) que no tenen un valor nutricional adequat i que contenen un nivell calòric massa elevat.

“El nen ha d’aprendre què és aliment i què no ho és. Per ell tot el nou no és comestible fins que ho aprèn, independentment del gust que tingui”

Tot això fa que en Marc no li agradin certs aliments, com espinacs, llegums, fruita, peix, etc. Amb tot, la dietista-nutricionista Júlia Farré adverteix que “el nen ha d’aprendre què és aliment i què no ho és. Per ell tot el nou no és comestible fins que ho aprèn, independentment del gust que tingui”. I aquest gust, segons Júlia Farré, s’aprèn des que el nen neix perquè quan el nen té dotze mesos ja ha de menjar gairebé de tot –amb algunes excepcions-. Així mateix, cal tenir en compte que una de les raons més importants per les quals adquirim el gust pels aliments es basa en les conseqüències fisiològiques del seu consum. D’aquesta manera, si les menjades no es realitzen seguint una rutina que estigui vinculada a la gana, s’està dificultant l’adquisició del gust pels aliments que es mengen.

Alimentació vs consumisme

En totes les cultures alimentar-se constitueix un acte social. Per això, la mestra, psicopedagoga i monitora de temps lliure, Margalida Ferrer, els dimecres va amb els seus alumnes a esmorzar al mercat de la plaça. Margalida Ferrer insisteix en que “el moment de menjar ha de ser agradable, col·lectiu, explicant anècdotes per fer que l’infant gaudeixi amb el fet de menjar i no menjar solament perquè s’ha de menjar”. A més a més, així els nens i nenes es van familiaritzant amb les fruites de la temporada.

A propòsit, el fet de menjar sol propiciar una major ingesta calòrica que no pas si es menja en companyia. Arran de l’ocupació laboral dels pares, molts nens es veuen obligats a realitzar alguna menjada sols, la qual cosa té conseqüències negatives tant pel que fa a la qualitat del que es menja com per la manera de menjar. Una altra qüestió a tenir en compte és l’esmorzar. La supressió d’aquest, molt lluny de beneficiar el descens de pes, deriva en una ingesta calòrica encara més important al llarg del dia.

Que les menjades esdevinguin actes socials també evita que es consumeixin aliments simplement per avorriment. Per això, és molt important que el nen descobreixi que no és necessari consumir per a divertir-se i que no es pot calmar l’ansietat i la tristesa a partir del consum d’aliments.

Per una altra banda, l’obesitat ja és considerada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com l’epidèmia del segle XXI. La nostra és la cultura de la imatge, del culte al cos. En les societats més riques del nostre planeta augmenta l’obesitat i, simultàniament, es rendeix  culte a un cos prim.

El sobrepès i l’obesitat són fenòmens relacionats amb la societat del consum. El consumisme inicia el seu desenvolupament i creixement al llarg del segle XX com a conseqüència directa de la lògica interna del capitalisme i l’aparició de la publicitat. Són eines que fomenten el consum generant així noves necessitats en el consumidor a partir del canvi tecnològic, que ens ha permès produir més del que demanem i oferir més del que necessitem. D’aquesta manera, s’ha anat forjant una societat fonamentada en el consum massiu i indiscriminat de productes i de serveis gràcies a la publicitat; ja que aquesta aconsegueix convèncer el públic que una despesa és necessària i essencial quan, en realitat, és un caprici.

Així mateix, el consum també es veu afavorit per la manca d’identitat dels individus en no reconèixer ni distingir les seves necessitats bàsiques de les que no ho són. La publicitat i també els mitjans de comunicació ja no venen tan sols un producte; sinó que venen un estil de vida, un comportament i una actitud determinades. La televisió ofereix models, arquetipus i ídols que la gent ha de seguir per tal de triomfar, d’assolir la felicitat. Però tot això genera encara més consum i necessitats infinites que no poden arribar a resoldre i, d’aquesta manera, l’individu es sent frustrat.

I aquestes pràctiques i actituds encara són pitjors si les extrapolem als nens perquè, tal com adverteix la periodista i autora de les seccions “Fills feliços” i “El repte” de la web etselquemenges.cat, Trinitat Gilbert, “la televisió influeix en el comportament dels nens. La canalla no té criteri i es deixa emportar per un adhesiu. Per això, cal que la família faci costat i inculqui al nen uns valors crítics amb allò que veu”. Per exemple, la publicitat promet una major atracció física i èxit amb les dones quan el que està venent és una fulla d’afaitar; o promet diversió màxima i ven una consola de videojocs.

Després d’un mes en el programa Nens en moviment, en Marc no només ha aconseguit aprimar-se quatre quilos; sinó que ha après a menjar bé adequant-se a les seves necessitats i, el més important, a sentir-se bé amb ell mateix. En Marc ja no arriba l’últim a les carres amb els seus companys, ja no es cansa tant i té més ganes de jugar amb els seus amics. A més a més, els seus pares també han millorat la seva dieta i tots gaudeixen més del menjar. En Marc per fi ha aconseguit treure’s l’excés d’equipatge que portava; un equipatge que no era el seu.

El poder subliminal

Basada en el libro homónimo de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, Pantalla Global muestra el poder de la pantalla en todas sus vertientes: seducción, espectáculo, creación de arquetipos y modelos, interactividad, vigilancia... en forma de exposición en el CCCB.

En su diseño de diamante estrellado van precipitándose las celebridades de la historia. Parpadeantes,  aparecen una a una las estrellas que marcaron una época. Desde Charles Chaplin; Frankestein; la protagonista de Mago de Oz, Judy Garland; Audrey Hepburn; Marisol; Clint Eastwood; Antonio Banderas; Tom Cruise hasta la intrépida familia norteamericana, Los Simpsons. De sepia y monocromo a todo color, aparecen rostros nada olvidados. Es el Imperio de las estrellas, la pantalla a modo de prólogo que conforma la exposición Pantalla Global, en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB). Pero las nuevas celebridades se van apoderando de la pantalla a modo del puzzle ruso Tetris. “La primera pantalla es una pantalla de seducción, que cautivó a las masas proponiendo una imagen subliminal de la belleza”, comenta Joana Abrines, periodista responsable de la documentación y la producción audiovisual de la exposición. Abandonar todo lo viejo para dejar paso a lo nuevo. Renovarse o morir.

En la Historia, como en la nuestra, hay períodos negros. Son períodos que no recordamos, de los que tan solo tenemos alguna noción a partir del relato de alguien. Las imágenes se presentan ágilmente, al compás del ritmo de la música conformando una auténtica explosión de representaciones. En diagonal, de arriba a abajo, de derecha a izquierda. Las fotografías aparecen y desaparecen justamente para poder identificarlas con la ayuda del año en que tuvieron lugar indicado en la parte inferior izquierda. Freud, la Primera Guerra Mundial, Stalin y la Revolución rusa de 1917, Hitler y el exterminio judío, el atentado de las torres gemelas el 11 de setiembre de 2001, Fukushima, el 15-M... son hechos, sucesos históricos conocidos por todos. Sin embargo, tal como me advierte Joana Abrines, “son precisamente hechos conocidos porque alguien se ha parado a inmortalizarlos”. Y, más aún, no todos los momentos históricos han sido fotografiados o grabados. De este modo, sigue la periodista, “se han incluido estos períodos negros, como el genocidio armenio, el Holocausto y el genocidio camboyano”.

Escenas en que los dictadores y líderes políticos muestran su “faceta más personal y familiar” consiguen manipular a la masa, al rebaño sin criterio. La pantalla también es utilizada por el poder para mostrar aquello que le interesa o, por el contrario, apartar y esconder aquello que pueda despertar polémicas contra éste. “Las pantallas se han puesto al servicio del discurso político a partir del cine y después, con la televisión se difunde otro modelo, el de la comunicación política” afirma Abrines mientras aparece Franco junto a su mujer y su hija, quien manda un mensaje a los “niños alemanes”.

Las apariencias engañan, los sentidos pueden confundirnos... ¿Influye el medio, el canal de comunicación en la información y más aún en la formación de la opinión? ¿Damos más importancia a la forma, a la presentación de la información que al contenido propiamente dicho?  Son suposiciones que pueden surgir ante el primer debate televisivo de la historia. Sudoroso, pálido y sin maquillar aparecía el candidato republicano, Richard Nixon; mientras que su oponente, el demócrata John Fitgerald Kennedy, lucía un buen aspecto, descansado, más relajado y seco. “Todos aquellos que siguieron el debate por televisión dieron a Kennedy por vencedor y, en cambio, aquellas personas que lo siguieron por la radio daban por vencedor a Nixon” –explica Joana Abrines mirándome con curiosidad. Con todo, el 8 de noviembre, Kennedy venció a Nixon en una de las elecciones presidenciales más reñidas del siglo XX.

Quizás lo que Nixon necesitaba era un buen desodorante, como el que anunciaba el desodorante alemán en forma de lápiz BAC a finales de los años cincuenta; o la famosa crema facial Pond’s, también de la misma época. Las pantallas también han sido –y todavía son- cómplices en el servicio del mercado. Pero no tan solo se trata de un mercado de productos y de la consumición de éstos; sino que la publicidad se ha convertido en la venta y creación de nuevos arquetipos, difundiendo un estilo de vida concreto. “Antes la publicidad consistía más en vender un producto directamente, sin tapujos; en cambio ahora se venden comportamientos, actitudes, estilos de vida”

Y toda esta explosión de información, moralidad, publicidad, modernidad, ambición, etc., ha generado una carrera constante, superando límites, en una proliferación exponencial que nunca es suficiente. “La Pantalla exceso muestra como la imagen se ha convertido en una imagen excesiva, cada vez más fuerte tanto temáticamente (sexo, velocidad, violencia, etc.), como de formas (saturación de la banda sonora, ritmo de montaje, etc.)”. Escenas a toda velocidad, carreras imposibles, balas que se escapan, caída libre, Vértigo, Alicia precipitándose a la madriguera en su País de las Maravillas, montañas rusas...”Vivimos en una realidad que se muestra de modo paroxismal. Lo que prevalece ya no es el relato ni el sentido, sino la proliferación de imágenes, la orgia de medios”. La realidad, el mundo, ya complejos de por sí, son mostrados hipertrofiados.

Si las pantallas transmiten toda esta diversidad de contenido convirtiéndose en artífices y en intermediarios de la sociedad; también se convierten en auténticos vigilantes. Google maps, GPS, sistemas de video vigilancia... Son múltiples las posibilidades en que la pantalla explota nuestra vida. “La gente está constantemente fotografiada, filmada, grabada y no somos conscientes de ello; pero tampoco hay que olvidar que nosotros mismos, de forma voluntaria, ofrecemos y difundimos en la red nuestra intimidad mediante las redes sociales como Facebook”

No es oro todo lo que reluce, dicen. Ésta puede ser la máxima que rige Pantalla Global. No todo lo que se nos enseña en la Pantalla es cierto ni falso, ni blanco ni negro. Se trata más del sapere aude de la Ilustración; un “atreverse a saber”, a conocer, a ir más allá de lo que se nos muestra. 

Enlace de interés:

Vídeos de la exposición: http://www.cccb.org/ca/exposicio-pantalla_global-39450