RETRAT D'UN PETER PAN (PARTICULAR)
El seu aspecte físic i el seu caràcter estan en perfecte harmonia. El seus ulls denoten una extrema bondat que frega suaument però, al mateix temps, decididament la ingenuïtat. Aquesta gran qualitat, sentiment o actitud no acaben d'amagar-se, per falta d'espai, darrera els seus ulls pinyol d'oliva, però del color dolç de la mel (que encara fa més delicada la seva descripció). Per si no fos prou, el seu nassarrí, que no crec que pugui captar la majoria de les olors que l'envolten., té una forma molt peculiar: rodonet però sense arribar a ser exagerat. Finalment, després de la petita part entre nas-boca, hi apareix una fina capa de barba de tres dies, que abraça la seva boca petita -quan, en poques ocasions es troba tancada- i gran i estirada gairebé sempre. Tal vegada, un altre tret que, tot i no assemblar-se als altres, no destaca en la seva cara, són les orelles. Grosses, però d'una manera tímida, estan aferrades afectuosament a la seva cara que, a més, com que té els cabells molt curts, no tenen massa possibilitats d'èxit en la missió d'amagar-se. Una cara molt graciosa, molt particular, que pareix que vol expressar seguretat ocupant un espai desmesuradament voluminós.
Però ara, fent referència al seu cos, la descripció varia una mica; o, dit d'una altra manera, evoluciona. I és que la gràcia de la seva persona, -ara físicament parlant-, és el resultat de la relació entre rostre-cos. Ben igual de la seva cara passa amb el seu cos. La seva altura, que podria ser més baixa i no arribaria a parèixer un gnom, insisteix en el seu caràcter autoritari. Una panxeta sobresurt, com avergonyida, estirant els rombes del seu guardapits preferit -que sembla ser una mena d'amulet de la sort, del qual sempre hi ha un últim comiat emotiu i, per tant, ens obliga a demanar-nos què el fa tan especial-. Podríem denominar el tret de la panxa com “El gran misteri de la panxa que guaita” o alguna cosa per estil. Com si no s'explica si ell s'obstina a afirmar que va, de mitjana, unes tres vegades setmanals al gimnàs? Però això és un dels seus encants, aquest misteri.
Però, seguint en la línia de l'enigma, podem suposar que les seves grandioses -i, hem de reconèixer, seductores- mans, són capaces de suportar amb èxit els seus continus i durs exercicis amb les peses més grans de tot el centre esportiu.
Tanmateix, si hem de subratllar alguna característica del la seva persona és, sense dubte, que és víctima de l'implacable i, per a ell, inevitable, Síndrome de Peter Pan. Efectivament, aquest es basa en una forta i consistent dependència cap als seus progenitors però, sense voler, de manera especial cap a la seva estimada, i com per tot, única mare, a qui he d’agrair de bon grat que hagi fet possible que, avui, pugui escriure una redacció del seu singular fill. D'altra banda, em sap greu dir-ho però possiblement sigui la culpable de l'enfermetat del seu fill; havent-li proporcionat una infància embafadorament dolça, ha causat la seva ferma intenció de romandre a la tendra etapa infantil. Com a víctima d'aquesta horrible malaltia, l'home-nin que es resisteix a créixer és incapaç de tenir cura i protegir a ningú, així com d'intercanviar papers igualitàriament en el context afectiu d'una parella. El nostre estimat professor encara no deu haver trobat la seva Wendy. Però el tempus irreparabile fugit és present i continua: ja es troba ineludiblement en la quarta fase (quasi la cinquena!) en la qual es produeix l'inici de la fase crònica del cicle. Sense adonar-se'n, ja es trobarà en la temible cinquena i última: considerant que ha “perdut anys”, el nostre apreciat educador-nin intentarà retrobar la seva infància alternativament a un estil de vida que no ha escollit. No pot escapar de la fixació freudiana que proclama l'estancament de l'evolució de la personalitat que es verifica en els subjectes que pateixen aquests tipus de simptomatologia. És realment una llàstima que, a causa del seu estat, la necessitat de treballar sòlidament en una feina pugui impedir canviar d'ofici. I és que, en una altra vida, hagués tengut un inestimable èxit com a cantant d'òpera. Amb la seva veu greu i el seu semblant d'omnipresència -que li confereix la magnitud facial i corporal- hagués pogut arribar a ser perfectament el nostre Pavarotti espanyol.
Ens hauríem de considerar afortunats, o almenys jo m'hi consider, de tenir un professor d'aquesta casta. O és que tothom pot dir que té un professor-infant-cantant d'òpera i atlètic? Definitivament, el que més em commou és el seu amor pel gust dolç i l'afabilitat sense límits cap a la seva veritable llar.
