Fa un dia especialment esplèndid en què la combinació de núvols de tota mida resta amb una actitud compassiva respecte el sol refulgent, que guaita com per guiar-te, per a amagar o camuflar, almenys per uns moments, els teus pensaments i reflexions més pesarosos. De cop, el pessimisme t'abandona. Ets sents lleuger, ple d'energia, buit de complexos. Caminant, tens la sensació que el món se n'adona d'aquest canvi. Ja gairebé t'eleves en l'aire, voles. No bufa el vent però emergeix una brisa suau que t'acompanya i t'impulsa suaument. La gent del carrer et dedica somriures oberts i sincers i, fins i tot, deixen anar alguna paraula afectuosa. La teva cara és un llibre obert on només hi ha lloc per paraules exultants, atractives per als ulls d'aquells que les saben apreciar.
Ets jove, les coses que t'atreuen i et meravellen no són perceptibles d'igual manera per als altres. Ho saps, però el teu esperit vigorós no es rendeix. T'expresses obertament, però tenint cura de les possibles conseqüències que ocasionaran les teves paraules. Ets conscient que pots ser etiquetat fàcilment, sense miraments. Encara no saps ben bé si podràs caminar sense ensopegar ni caure de morros davant el món. No pots fracassar. Jugues amb un cert desavantatge, no comptes amb la saviesa fruit de les experiències viscudes. Malgrat això, comptes, afortunadament, amb persones que seran capaces de compartir-les amb tu. De vida només n'hi ha una i depèn de tu que sigui com vulguis. Tu i només tu seràs el constructor del futur, el viatger en el temps.
No es tracta de tenir planejat detalladament tot i cada un dels objectius i dels mitjans per a assolir les metes que et proposes. No es perdria així l'encant misteriós i incert de la vida? La vida està plena de miratges, de persones per conèixer, de situacions per viure, de llocs que visitar, de misteris que descobrir, d'espectacles que presenciar, de gustos per tastar...
Personalment, crec que és tan important saber què vols fer i què vols aconseguir com allò que de segur no faràs. No vull parèixer ambiciosa ni arrogant; però quan, impregnada de valors positius i optimistes em deix endur per l'emoció, no puc evitar pensar en quantes coses m'agradaria fer i, tal vegada, que el temps se'm quedarà curt. Fer la volta el món des de totes les perspectives possibles: endinsar-me per indrets coneguts però desconeguts al mateix temps pel fet de comptar amb indescriptibles qualitats extraordinàries i úniques i tenir la possibilitat d'intentar descobrir-les en primera persona; presenciar esdeveniments de les persones que més estim i sentir-me, juntament amb ells, protagonista; llegir les paraules, històries, relats que ens són regalats; passejar per racons nous; fotografiar cada moment insignificant i alhora valuós; escriure sobre tot allò que vulgui. I, sobretot, entregar-me amb tot allò que faci.
Però després arriben dies nefastos: el núvols han decidit no compadir-se més del sol que, abatut, ha perdut la batalla i es retira per temps indefinit. Escàs d'energia, camines arrossegant els peus. Tots els músculs estan tensos i rígids, la sang del cap et bull a ritme dels teus pensaments que no són precisament agradables. La gent del carrer no et reconeix, no et mira ni et dedica somriures plàcids. La brisa ara s'ha convertit en vent violent que et fa trontollar.
Sovint, en dies com aquests, pens en la dificultat d'aconseguir allò que m'agradaria. D'exhaurir en algun moment tots els esforços que he dedicat a tot el que faig. Però d'una cosa estic segura: independentment del curs que segueixi la meva vida, sempre hi haurà al meu costat persones que em serviran de refugi quan plogui.
