Les millors històries eren les que t’inventaves quan no sabies què dir per distreure’m de mi mateix i de possibilitar-te una vida diferent que creus que mereixies pel simple fet de ser allà, de formar part d’un ara i aquí i d’un mai per sempre. Les millors rialles eren les que em treies a la força, perquè de les teves paraules en feies les mans que m’apretaven les galtes dolçament i m’empenyien cap avall la mandíbula sense ni tan sols fregar-me ni acariciar-me. Els millors moments eren els que empaquetàvem i desempaquetàvem sense miraments, com un nen amb la seva primera jugueta de l’any. Fèiem i desfèiem al nostre gust aquells instants emmarcats i esclafats de paper de plàstic adhesiu... Puc palpar l’olor de vainilla que desprenia l’habitació i el d’humit d’aquell dia verd i blau, alhora, intensos, com furiosos i elegants, orgullosos de la seva esplendor. Sense necessitat de girar el cap i comprovar que la finestra de sempre romania oberta, com a mi m’agradava. Ma mare encara me la tancava, caparruda, ella sempre fent la seva, replicant que els vidres no es rentaven sense unes mans que els freguessin. Jo la tornava obrir però ella hi tornava, hi tornava...però ara estava oberta.
Tu i jo i el llum i la foscor i la imaginació i l’oblit i el turment i l’eufòria... Em regalaves molt més que la tarda, més que una posta de sol, més que el crepuscle en els meus somnis i el despertar constant; més que el desig d’un endemà i més que la por d’un passat que era present històric. El ritual ordinari es convertia en meravellós. Era màgica aquella escena. La projecció de la nostra mirada topava sobre l’àlbum ple de fotografies i buit de records, exempt de remordiments, sense respostes sensibles, sense palpitacions ni calfreds. M’intentaves explicar qui eren els que omplien aquelles pàgines...què significaven per a mi... què haurien de significar...T’assegur que ho intentava...encara ho intent!
Una dona apareixia constantment, fulminant tot aquell que gosàs defugir dels seus desitjos i acariciant tot aquell que s’atrevís a fer-ho. Si no fos per aquesta mirada tan característiques mai hagués pogut endevinar que era la mateixa noia que portaven de la mà amb cura per introduir-la per primera vegada, em narraves, dins la massa d’aigua blavosa però cristal·lina que s’estenia dins els seus ulls tan negres com les seves nits però tan lluminosos com els seus dies. No sabia per què, no comprenia... Deies que m’hi pareixia, però jo no ho sabia veure...o no volia...no ho puc saber per mi mateixa. No em reconec davant el mirall, no sé qui és, no sé qui som...no em trob i tenc por de cercar-me.
I aquell? Qui era aquell home de pocs però rebels cabells que amenaçaven tacar el seu emblanquinat front? Era jove però enginyosament intentava conduir una bicicleta massa gran per a la seva reduïda estatura. Jo t’ho deia i reia. Tu em miraves, esperançat, però la meva ment era enfora. Tan enfora que s’escapava de la teva mà. No podies atrapar-la, no podies atrapar-me. No volia quedar-se. No. No era el moment de fer-ho. L’espera se’t feia eterna. Quan de temps esperaries? Quan de temps esperaríem?
Però la nit s’anunciava i el sol abandonava, cansat de brillar i donar vida. Llavors era suficient, li tocava el torn a la seva companyera platejada. Tu, com el rei Sol m’abandonaves. Jo m’enfadava. Ara em sap greu. Només vull que tornis aviat...et necessit tant...
Ara que no hi ets, estic sola. No sé on sóc. L’habitació, no la conec. L’olor de vainilla ha desaparegut del meu mapa i la llum ja no es filtra per l’habitació. Només conec el color negre i la sensació de por calada al cos, com l’humit que anhel sentir en els porus de la meva pell.
Estic dins la meva pròpia presó i no sé com escapar-me. Tu eres l’única persona que podia ajudar-me i m’has fallat...Cada dia em deman quants dies fa que esper que m’obris la porta tu per a poder fugir d’aquí. Vull marxar amb tu, tant em fa on...sempre estic lluny de tot, prou que ho saps. T’odiï amb les poques forces que em queden! Per què vas marxar i per què no tornes? No tenc cap nova teva, només el fatídic pressentiment que ja no podré contemplar mai més les teves harmonioses faccions ni podré escoltar les teves exquisites expressions ni les teves delicades carícies...Odiï que m’hagis abandonat, que no t’importi i sobretot odiï no odiar-te... perquè estic cansada de seguir respirant en un món que no m’ha estimat...Per què tothom marxa? Ja no tenc ganes de recuperar res...tot se’m fot i no m’importa res. Estic cansada d’esperar recordar qui som per poder tenir un motiu per alenar... Tot s’esvaeix, res és per sempre...Com pot ser que la vida sigui tan feble com el paper exposat a la pluja? No entenc res...m’ofeg...
Però, sobtadament, sent el pany i endevin que la mateixa mà desconeguda de cada dia m’obrirà la porta. La dona amb la mirada envellida i perduda em voldrà acariciar la mà i demanar-me com em trob...si vull que m’acompanyi a fer un tomb pel jardí...si tenc gana, si vull provar el meu pastís preferit que m’ha preparat...
M’explica que no t’enyori, que de moment no et veuré però que “algun feliç dia ens reunirem tots i tot serà com si res hagués passat”. No l’entenc. No m’agraden els desconeguts...et vull a tu! Em fa pena que insisteixi i accedesc a acompanyar-la al jardí.
M’agafa de la mà i em guia cap al jardí. M’atrevesc a confessar-li que és un lloc extraordinari. Em mostra les dents amablement i acota el cap. Una, dues, tres llàgrimes neixen dels seus ulls, llisquen per les seves galtes i desemboquen en la comissura dels seus llavis. Les pren i les guarda per a ella. Llavors jo no sé què fer, com consolar-la i l’abraç.
Ploram juntes. Entre llàgrimes angoixoses pronuncia unes paraules soltes, gairebé intel·ligibles: “he perdut les meves dues filles en un obrir i tancar d’ulls!”
En aquest instant em ve al cap una frase que em vares dir contemplant aquelles pàgines confuses: “la infància és aquell període que intentes superar al llarg de tota la teva vida. Els principis són confusos i els finals són tristos, el d’enmig és el que compta”. Crec que això és el que més s’assembla a un final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada