L’obesitat infantil ja és una epidèmia a
Espanya. Un estudi publicat el mes passat per la Fundació Thao revela que un de
cada quatre nens espanyols d’entre 3 i 5 anys pateix un excés de pes. Així,
Espanya ja supera Estats Units en quant a índexs d’obesitat infantil.
En Marc i en Max tenen una cosa en comú:
ambdós porten una motxilla a sobre, una motxilla de greix. Així, aquest excés
d’equipatge fa que es cansin més aviat que els seus companys quan juguen o fan
alguna activitat física. En Max és un personatge fictici, el protagonista del
conte que han regalat a en Marc perquè entengui millor el que li està passant.
El Conte d’en Max és una historieta en què s’explica com se sent en
Max en el seu dia a dia, quan menja, quan fa Educació Física a l’escola, quan
va de compres, etc.
Sònia March, dietista i responsable del
programa Nens en moviment, ha regalat el Conte d’en Max a en
Marc, així com també ho regala a tots els nens i nenes i als pares que li
demanen ajuda en aquest tema. La responsable de Nens en moviment explica
a en Marc que el nostre cos està preparat per estalviar energia per als moments
en què no podem menjar, un sistema molt útil en la Prehistòria però que ara és
diferent. L’energia que no gastem es va acumulant en forma de greix sota la
nostra pell i és aquest greix el que ens pesa i el que hem de transportar com
si es tractés d’una motxilla.
En Marc té sis anys, fa 1,15 metres d’altura i
pesa 25,5 quilos. El seu Índex de Massa Corporal (IMC) és de 19,28; quan a la
seva edat un 17,6 d’IMC ja significa sobrepès. L’IMC és la mesura més emprada
per a saber si una persona està en un pes normal o no i es calcula dividint el
pes en quilos entre l’estatura (en centímetres) al quadrat. Tanmateix, la
dietista-nutricionista que treballa a Alimmenta, Júlia Farré, assenyala que “no
es pot diagnosticar l’obesitat només a partir de l’IMC, ja que es pot donar el
cas que una persona tingui un IMC corresponent a un cas d’obesitat però que no
ho sigui, perquè el múscul pesa més que el greix.” D’aquesta manera, conèixer
el percentatge de greix sí que ens pot servir per detectar un cas d’obesitat.
En Marc sap que no està bé. A la classe
d’Educació Física es cansa molt i quan fan carreres sempre queda l’últim. Per
això, quan els companys formen equips per a jugar, mai l’escullen a ell. A més
a més, alguns companys de classe se’n riuen d’ell perquè té més panxa que ells
i sovint li diuen “vaca”. Tot això fa que en Marc es senti desplaçat i
culpable. Arran d’això, en Marc fa un mes que va ingressar en el programa Nens
en moviment; un programa d’educació multidisciplinari que combina educació
nutricional, activitat física, aspectes emocionals i psicològics i implicació
familiar. Sònia March, dietista i responsable del programa, explica que pares i
fills s’han d’involucrar en la tasca d’inculcar al nen una educació alimentària
basada en uns hàbits saludables.
El programa intenta aplicar tots aquests
aspectes al llarg de tres mesos, en 12 sessions (1 sessió a la setmana d’una
hora i mitja). En cada una d’elles es treballa tant amb els pares com amb els
nens paral·lelament, a sales diferents perquè, segons Sònia March, “no es pot
emprar el mateix llenguatge amb els pares que amb els nens”. Així mateix, es
donen tant als pares com als fills material gràfic: uns quadernets en què s’instrueix
sobre com actuar, com poden ajudar els pares als fills i s’il·lustren altres
casos similars al del nen/a perquè, d’aquesta manera, comprovin que molts de
nens i nenes es troben a la mateixa situació que ells. El Conte d’en Max,
escrit per l’especialista en Endocrinologia Pediàtrica, Mònica Peitx, ajuda a
pares i a fills a abordar de forma natural i sense pors el tema del sobrepès i
de l’obesitat infantil perquè, tal com adverteix la doctora Peitx, “l’obesitat
és una alteració que està augmentant molt entre els nostres fills però de la
qual encara no som capaços de parlar sense tabús”. Cal entendre, llavors, que
l’obesitat és una malaltia crònica que depèn de factors genètics i de factors
ambientals. Això és important, subratlla, ja que el factor genètic no es pot
canviar però sí que podem modificar els factors ambientals.
Aquest estiu en Marc anirà al Casal d’en Max,
on s’aplica el projecte Nens en moviment però emmarcat a l’estiu, concretament,
durant les dues primeres setmanes de juliol. Allà, en Marc farà esport mentre
aprendrà a alimentar-se correctament i a estimar el seu propi cos. Pel que fa a
l’exercici físic, s’aplica el programa Aquagrup; un programa d’exercicis a
l’aigua en què es treballen de forma simultània habilitats físiques i sentiments
tot seguint un fil conductor de les diferents parts del cos amb l’objectiu de
millorar l’autoestima i de la condició física en general. El Conte d’en
Max també s’aprofita al Casal per a l’anomenada “Hora d’en Max”, en què es
van explicant diferents parts del conte segons el que s’hagi treballat al llarg
del dia.
D’altra banda, el nen/a amb sobrepès/obesitat
està sotmès a importants pressions i, per això, cal millor la seva autoestima,
disminuir l’ansietat tot treballant les característiques del cos humà aprenent
a cuidar-lo i a estimar-se tal com són. Finalment, des del punt de vista
dietètic, s’intenta que el nen/a conegui els aliments més adequats per a
corregir l’excés de greix acumulat aprenent les característiques dels diferents
nutrients, per exemple, cuinant alguns plats senzills.
Per la seva banda, també s’instrueix als pares
sobre com disminuir el sedentarisme amb idees per augmentar l’activitat física
en família, les eines per millorar l’autoestima i acompanyar els fills al canvi
d’hàbits sense augmentar l’ansietat, les característiques dels diferents
nutrients, els conceptes bàsics per poder elaborar un menú saludable, com cal
fer la compra, exemples pràctics per quan es va al restaurant, de vacances, a
una festa d’aniversari, etc.
Els pares, un model a seguir?
Els pares juguen un paper fonamental en
l’educació alimentària del nen i, en conseqüència, tenen en les seves mans una
importantíssima eina educativa quan es presenten davant els fills com a models
a seguir. Els pares d’en Marc, confessa Sònia March- varen anar fa un mes a la
consulta molt preocupats perquè el pediatra els hi havia dit que en Marc estava
gras i s’havia d’aprimar. “Però jo els vaig dir que els nens no es poden posar
a dieta, o almenys com entenem nosaltres, perquè els nens estan en creixement i
no se’ls poden restringir certs aliments. El que sí que hem de fer és limitar
els greixos, sobretot els saturats, els sucres..., es tracta de canviar
d’hàbits”.
La dietista-nutricionista d’Alimmenta, Júlia
Farré, també s’ha trobat amb casos similars: “estic molt enfadada amb alguns
pares perquè quan els hi explico que no pot ser que ells estiguin menjant
patates fregides i facin menjar unes bledes al nen, que tota la família haurà
de canviar d’hàbits, ja no tornen venir”. Júlia Farré insisteix en què sovint
molts de pares actuen com si el nen en tingués la culpa, quan en realitat “el
nen està gras perquè a casa s’està menjant malament i segurament els pares
també estan grassos”.
Un altre cas afí és el que també expliquen les
dietistes-nutricionistes que treballen a l’equip Sticsa, Graciel·la Porta i
Sònia Jiménez: “a la consulta vénen molts de pares que, un cop han tingut un
fill, se n’adonen de la importància d’una correcta alimentació, una alimentació
que ells no segueixen”. D’aquesta manera, si els fills aprenen dels pares, de
la família, cal que aquests estiguin preparats a l’hora d’educar el fill en el
tema de l’alimentació. En conseqüència, si els pares no s’alimenten correctament,
els fills tampoc ho faran. Així doncs, Graciel·la Porta i Sònia Jiménez afirmen
que “molts pares necessiten que algú els hi doni unes pautes a seguir, algú que
els controli”
Algunes nits, en Marc i els seus pares sopen
mirant la televisió. Mengen una pizza, un entrepà, crispetes, etc. Per això,
moltes vegades quan en Marc està mirant la seva sèrie preferida a la televisió
té la necessitat de menjar alguna cosa. Aquesta és una pràctica molt perillosa
des d’una doble perspectiva perquè s’associa menjar amb mirar la televisió i a
l’inrevés. D’aquesta manera, així com el menjar pot començar a evocar el desig
de mirar la televisió, veure la televisió pot començar a evocar el desig de
menjar. La ingesta d’aliments és, llavors, una ingesta mecànica. És a dir,
pràcticament no es gaudeix del menjar.
A més a més, com que els pares treballen fora,
en Marc va a dinar al menjador de l’escola. Allà preparen sobretot aliments
arrebossats i fregits, amb abundants greixos i calories. Arran d’això, la
responsable del programa Nens en moviment, Sònia March, es va posar en
contacte amb l’escola d’en Marc per tal que vigilessin la seva dieta. Per
exemple, en Marc no pot repetir plat i els aliments que ingereix són
fonamentalment torrats, al forn o bullits.
D’altra banda, els pares d’en Marc arriben
tard a casa, gairebé a l’hora de sopar. Estan cansats i busquen “solucions
fàcils” per al sopar. D’aquesta manera, preparen aliments arrebossats, fregits
o precuinats (sopes preparades, cuixes de pollastre que només has de ficar cinc
minuts al microones, croquetes, etc.) que no tenen un valor nutricional adequat
i que contenen un nivell calòric massa elevat.
“El nen ha d’aprendre què és aliment i què no ho és. Per ell tot el nou no és comestible fins que ho aprèn, independentment del gust que tingui”
Tot això fa que en Marc no li agradin certs
aliments, com espinacs, llegums, fruita, peix, etc. Amb tot, la
dietista-nutricionista Júlia Farré adverteix que “el nen ha d’aprendre què és
aliment i què no ho és. Per ell tot el nou no és comestible fins que ho aprèn,
independentment del gust que tingui”. I aquest gust, segons Júlia Farré,
s’aprèn des que el nen neix perquè quan el nen té dotze mesos ja ha de menjar
gairebé de tot –amb algunes excepcions-. Així mateix, cal tenir en compte que
una de les raons més importants per les quals adquirim el gust pels aliments es
basa en les conseqüències fisiològiques del seu consum. D’aquesta manera, si
les menjades no es realitzen seguint una rutina que estigui vinculada a la
gana, s’està dificultant l’adquisició del gust pels aliments que es mengen.
En totes les cultures alimentar-se constitueix
un acte social. Per això, la mestra, psicopedagoga i monitora de temps lliure,
Margalida Ferrer, els dimecres va amb els seus alumnes a esmorzar al mercat de
la plaça. Margalida Ferrer insisteix en que “el moment de menjar ha de ser
agradable, col·lectiu, explicant anècdotes per fer que l’infant gaudeixi amb el
fet de menjar i no menjar solament perquè s’ha de menjar”. A més a més, així
els nens i nenes es van familiaritzant amb les fruites de la temporada.
A propòsit, el fet de menjar sol propiciar una
major ingesta calòrica que no pas si es menja en companyia. Arran de l’ocupació
laboral dels pares, molts nens es veuen obligats a realitzar alguna menjada
sols, la qual cosa té conseqüències negatives tant pel que fa a la qualitat del
que es menja com per la manera de menjar. Una altra qüestió a tenir en compte
és l’esmorzar. La supressió d’aquest, molt lluny de beneficiar el descens de
pes, deriva en una ingesta calòrica encara més important al llarg del dia.
Que les menjades esdevinguin actes socials
també evita que es consumeixin aliments simplement per avorriment. Per això, és
molt important que el nen descobreixi que no és necessari consumir per a
divertir-se i que no es pot calmar l’ansietat i la tristesa a partir del consum
d’aliments.
Per una altra banda, l’obesitat ja és
considerada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com l’epidèmia del
segle XXI. La nostra és la cultura de la imatge, del culte al cos. En les
societats més riques del nostre planeta augmenta l’obesitat i, simultàniament,
es rendeix culte a un cos prim.
El sobrepès i l’obesitat són fenòmens
relacionats amb la societat del consum. El consumisme inicia el seu
desenvolupament i creixement al llarg del segle XX com a conseqüència directa
de la lògica interna del capitalisme i l’aparició de la publicitat. Són eines
que fomenten el consum generant així noves necessitats en el consumidor a
partir del canvi tecnològic, que ens ha permès produir més del que demanem i
oferir més del que necessitem. D’aquesta manera, s’ha anat forjant una societat
fonamentada en el consum massiu i indiscriminat de productes i de serveis
gràcies a la publicitat; ja que aquesta aconsegueix convèncer el públic que una
despesa és necessària i essencial quan, en realitat, és un caprici.
Així mateix, el consum també es veu afavorit
per la manca d’identitat dels individus en no reconèixer ni distingir les seves
necessitats bàsiques de les que no ho són. La publicitat i també els mitjans de
comunicació ja no venen tan sols un producte; sinó que venen un estil de vida,
un comportament i una actitud determinades. La televisió ofereix models,
arquetipus i ídols que la gent ha de seguir per tal de triomfar, d’assolir la
felicitat. Però tot això genera encara més consum i necessitats infinites que
no poden arribar a resoldre i, d’aquesta manera, l’individu es sent frustrat.
I aquestes pràctiques i actituds encara són
pitjors si les extrapolem als nens perquè, tal com adverteix la periodista i
autora de les seccions “Fills feliços” i “El repte” de la web etselquemenges.cat,
Trinitat Gilbert, “la televisió influeix en el comportament dels nens. La
canalla no té criteri i es deixa emportar per un adhesiu. Per això, cal que la
família faci costat i inculqui al nen uns valors crítics amb allò que veu”. Per
exemple, la publicitat promet una major atracció física i èxit amb les dones
quan el que està venent és una fulla d’afaitar; o promet diversió màxima i ven
una consola de videojocs.
Després d’un mes en el programa Nens en
moviment, en Marc no només ha aconseguit aprimar-se quatre quilos; sinó que ha
après a menjar bé adequant-se a les seves necessitats i, el més important, a
sentir-se bé amb ell mateix. En Marc ja no arriba l’últim a les carres amb els
seus companys, ja no es cansa tant i té més ganes de jugar amb els seus amics.
A més a més, els seus pares també han millorat la seva dieta i tots gaudeixen
més del menjar. En Marc per fi ha aconseguit treure’s l’excés d’equipatge que
portava; un equipatge que no era el seu.
